Amb aquesta entrada sembla que finalitzo aquest bloc dedicat a l'assignatura de NTAE, tot i que me'n recordo dels resums.
Amb el segon quadrimestre vam començar aquesta assignatura i, el bloc, tot i ser una font més avaluable, ha estat també una font d'informació i de referència.
No sé si el meu bloc ha estat gaire visitat, però al cap i a la fi, m'ha interessat molt tenir-lo perquè m'ha servit per a organitzar-me una mica més i millor; i per descobrir el seu funcionament intern.
Aquí "finalitzo" aquest seguiment, doncs.
Fins aviat!
domingo, 1 de junio de 2008
De les últimes actualitzacions (per ara)
Aquí us adjunto el link de la pàgina web que vam exposar el meu grup a la classe de NTAE, on hi ha un resum de l'assignatura i un bloc d'activitats JClic que considero que us poden ser molt útils de cara a l'estudi.
http://meuespai.googlepages.com/
http://meuespai.googlepages.com/
RESUMS
De cara als resums que he anat fent, anuncio que no els he acabat de penjar abans del "dia de l'entrega" del bloc, i en sóc conscient, però tinc pensat fer-ho igualment.
No els he acabat i crec que és millor que a mesura que ho vagi fent els vagi penjant. Em van molt bé a l'hora d'estudiar per a l'assignatura, i en tinc molts fets a mà que encara no he passat a ordinador. Ara no els penjo però ho faré.
No els he acabat i crec que és millor que a mesura que ho vagi fent els vagi penjant. Em van molt bé a l'hora d'estudiar per a l'assignatura, i en tinc molts fets a mà que encara no he passat a ordinador. Ara no els penjo però ho faré.
Pràctica voluntària: AUDACITY
La pràctica de l'Audacity que fa tant temps que he de penjar... Aquí us la poso finalment. Vaig tenir una mica de problemes -com ja havia comentat- i quan els vaig saber resoldre no me'n vaig recordar de penjar el resultat fina aquí.
Així doncs, us explico com vaig fer-ho i us ho adjunto.
L'audacity és un programa que ens ofereix un munt d'oportunitats ja que serveix per a editar i gravar sons. Després de fer unes quantes pràctiques a l'aula, se'ns va proposar que fessim un exercici a casa. Aquest consistia en escollir una cançó; retallar-la perquè només ocupés un minut o un minut i mig; fer un fade a l'inici i un al final (com un crescendo i un decrescendo); a la mitat de la peça baixar el volum i introduïr-hi dos fades més; i per acabar, gravar unes paraules nostres.
A l'hora d'emmagatzemar la feina, vam fer-ho en format MP3, perquè sinó no podríem obrir-la només que en els ordinadors que disposessin del programa.
Per a penjar-ho i fer-ho públic vam haver de triar un espai que es dediqués a emmagatzemar arxius. La majoria dels del grup vam apostar pel Megaupload i després de registrar-nos vam penjar l'arxiu que havíem editat i us el cito a continuació:
http://www.megaupload.com/es/?d=GRAU19DX
Així doncs, us explico com vaig fer-ho i us ho adjunto.
L'audacity és un programa que ens ofereix un munt d'oportunitats ja que serveix per a editar i gravar sons. Després de fer unes quantes pràctiques a l'aula, se'ns va proposar que fessim un exercici a casa. Aquest consistia en escollir una cançó; retallar-la perquè només ocupés un minut o un minut i mig; fer un fade a l'inici i un al final (com un crescendo i un decrescendo); a la mitat de la peça baixar el volum i introduïr-hi dos fades més; i per acabar, gravar unes paraules nostres.
A l'hora d'emmagatzemar la feina, vam fer-ho en format MP3, perquè sinó no podríem obrir-la només que en els ordinadors que disposessin del programa.
Per a penjar-ho i fer-ho públic vam haver de triar un espai que es dediqués a emmagatzemar arxius. La majoria dels del grup vam apostar pel Megaupload i després de registrar-nos vam penjar l'arxiu que havíem editat i us el cito a continuació:
http://www.megaupload.com/es/?d=GRAU19DX
El JClic
Aquí us penjo l'activitat del reciclatge que vam crear quan apreníem a fer funcionar el JClic Author (l'editor de les activitats JClic).
Pas per pas us explicaré una mica com ho vaig anar fent:
1. Vam obrir el programa JClic Author i paral·lelament vam anar al google. Vam buscar el contenidor del paper (blau), el del plàstic (groc), i una fotografia de brutícia entorn els contenidors.
Ja les vam buscar d'una mida no gaire petita, però tot i així, les vam retocar una mica igualment perquè es veiessin millor (obra del Gimp).
A continuació vam triar un títol pel bloc d'activitats , vam obrir totes les imatges des de la mediateca, i després vam anar a "activitats" i vam escollir una per una les tres que aniríem fent: associació simple i dos puzzles d'intercanvi.
Tractar amb els colors de la finestra (el fons i el marc), amb els missatges que decidim posar-hi (d'inici, de final i d'error), amb les diferents i múltiples opcions que ofereix cada tipus d'activitat (p.e. les juntes dels puzzles: ovalades, en punxa, rectangulars, etc.), etc.
Posteriorment, vam crear una pàgina web anant al paquet d'activitats, a "eines" i a "crear una pàgina web". Allà se'ns va obrir "index.htm" amb el nom que ens va demanar (que nosaltres vam posar el mateix que el del bloc d'activitats). Llavors, vam crear una pàgina des de www.googlepages.com al nostre gust on va caldre adjuntar les activitats JClic i la pàgina en htm que havíem creat amb anterioritat i oublicar-ho. Finalment afegir a la nostra pàgina de googlepages el link que ens dugués al JClic creat.
I això va ser tot!
Aquí us deixo la meva pàgina web amb el resultat final del que us acabo d'explicar:
http://martagmez1989.googlepages.com/
Pas per pas us explicaré una mica com ho vaig anar fent:
1. Vam obrir el programa JClic Author i paral·lelament vam anar al google. Vam buscar el contenidor del paper (blau), el del plàstic (groc), i una fotografia de brutícia entorn els contenidors.
Ja les vam buscar d'una mida no gaire petita, però tot i així, les vam retocar una mica igualment perquè es veiessin millor (obra del Gimp).
A continuació vam triar un títol pel bloc d'activitats , vam obrir totes les imatges des de la mediateca, i després vam anar a "activitats" i vam escollir una per una les tres que aniríem fent: associació simple i dos puzzles d'intercanvi.
Tractar amb els colors de la finestra (el fons i el marc), amb els missatges que decidim posar-hi (d'inici, de final i d'error), amb les diferents i múltiples opcions que ofereix cada tipus d'activitat (p.e. les juntes dels puzzles: ovalades, en punxa, rectangulars, etc.), etc.
Posteriorment, vam crear una pàgina web anant al paquet d'activitats, a "eines" i a "crear una pàgina web". Allà se'ns va obrir "index.htm" amb el nom que ens va demanar (que nosaltres vam posar el mateix que el del bloc d'activitats). Llavors, vam crear una pàgina des de www.googlepages.com al nostre gust on va caldre adjuntar les activitats JClic i la pàgina en htm que havíem creat amb anterioritat i oublicar-ho. Finalment afegir a la nostra pàgina de googlepages el link que ens dugués al JClic creat.
I això va ser tot!
Aquí us deixo la meva pàgina web amb el resultat final del que us acabo d'explicar:
http://martagmez1989.googlepages.com/
sábado, 24 de mayo de 2008
Resum: Imatges, Audacity, i programari i llicències
• LES IMATGES
N’hi ha 2 tipus:
1-Mapa de bits: compostes per píxels/punts.
2-Vectorials: compostes per vectors (línies que tenen dues cordenades).
1: Molt important:
-> QUALITAT
-> PES (KB o MB)
-> GRANDÀRIA (píxels/punts)
-> PROFUNDITAT DELS COLORS
-> RESSOLUCIÓ
2: Les podem tridimensionar tant com volguem. Ex.: Cartells.
RECORDAR: 1000 KB = 1 MG. Quant pesa una imatge? 100-200 MB (depèn).
• L’AUDACITY:
L’Audacity també és un programa lliure; com el Gimp i d’altres. El que fa és editar. Treballa amb els arxius de so; els grava i els modifica al gust de l’editor.
Dit tècnicament: reprodueix el dispositiu (placa de so); i/o, l’enregistra (marca la placa de so).
(El so es transmet mitjançant unes ones (analògic). És amb aquestes ones amb les que es treballa).
Diferència entre “micròfon de càmara” i “micròfon de l’orinador”: 1: omnidireccional. 2: unidireccional (--> so d’ambient molt baix).
Definicií de “metadades”: dades que informen sobre les dades. Ex.: a la pantalla de l’MP3 et surt el títol de la cançó.
Un fitxer AUD. són molts arxius, arxius que són propietat de l’Audacity.
Una avantatja d’aquest programa és que els fitxers s’han d’obrir des del programa. Això fa que et guardi totes les pistes i propietats.
RECORDAR: 1 min. = 1 MB (aprox.) (en un fitxer comprimit).
• EL PROGRAMARI LLIURE I LES LLIÇÈNCIES D’ÚS:
Diferència entre “copyright” i “copyleft”:
Ex. de lliçència: Creative Commons.
Aspectes importants a tenir en compte:
-Mirar les lliçències que té allò que volem agafar.
-Pensar en el tipus de lliçència que voldrem adjudicar en publicar alguna cosa.
Si en alguna web no hi trobem res vol dir que aquesta té tots els drets reservats. Per defecte no podem agafar-ne res (delicte) i s’hauria de buscar l’autor.
Definició de “M.U.D.”: miniunitat didàctica.
Diferència entre “programa lliure” i “programa convencional”:
Definició de “programador”: escriu les instruccions que després llegirà i executarà un processador.
Definició de “codi obert”: llenguatge de programació.
Definició de “codi executable”: Cal convertir el codi font en sèries d’instruccions bàsiques (amb la compilació).
Per a fer servir un programa no és necessari tenir accés als codis font d’aquest; només s’ha de copiar al disc dur el seu codi executable.
Programari (= SOFTWARE) convencional/privatiu: limita la possibilitat de: detectar i corregir errades de programació; i, modificar-lo, traduir-lo i/o utilitzar-lo per a altres finalitats a les previstes pels seus autors.
El model de negoci de la indústria del programari consisteix a cedir el codi executable i impedir l’accés al codi font.
Classificació:
1- Programari gratuït (FREEWARE).
2- Programari de prova (SHAREWARE).
3- Programari comercial.
1- Programes que es poden fer servir gratuïtament.
2- Programes que et donen un període de prova i després et fan pagar per a utilitzar-los completament.
3- Programes que demanen un pagament previ i disposar d’una llicència comercial.
Programari de codi obert (= OPER SOURCE): es pot accedir al seu codi font i garanteix el dret a:
-estudiar-lo
-modificar-lo
-adaptar-lo
-recopilar-lo
-difondre’n la versió resultant
N’hi ha 2 tipus:
1-Mapa de bits: compostes per píxels/punts.
2-Vectorials: compostes per vectors (línies que tenen dues cordenades).
1: Molt important:
-> QUALITAT
-> PES (KB o MB)
-> GRANDÀRIA (píxels/punts)
-> PROFUNDITAT DELS COLORS
-> RESSOLUCIÓ
2: Les podem tridimensionar tant com volguem. Ex.: Cartells.
RECORDAR: 1000 KB = 1 MG. Quant pesa una imatge? 100-200 MB (depèn).
• L’AUDACITY:
L’Audacity també és un programa lliure; com el Gimp i d’altres. El que fa és editar. Treballa amb els arxius de so; els grava i els modifica al gust de l’editor.
Dit tècnicament: reprodueix el dispositiu (placa de so); i/o, l’enregistra (marca la placa de so).
(El so es transmet mitjançant unes ones (analògic). És amb aquestes ones amb les que es treballa).
Diferència entre “micròfon de càmara” i “micròfon de l’orinador”: 1: omnidireccional. 2: unidireccional (--> so d’ambient molt baix).
Definicií de “metadades”: dades que informen sobre les dades. Ex.: a la pantalla de l’MP3 et surt el títol de la cançó.
Un fitxer AUD. són molts arxius, arxius que són propietat de l’Audacity.
Una avantatja d’aquest programa és que els fitxers s’han d’obrir des del programa. Això fa que et guardi totes les pistes i propietats.
RECORDAR: 1 min. = 1 MB (aprox.) (en un fitxer comprimit).
• EL PROGRAMARI LLIURE I LES LLIÇÈNCIES D’ÚS:
Diferència entre “copyright” i “copyleft”:
Ex. de lliçència: Creative Commons.
Aspectes importants a tenir en compte:
-Mirar les lliçències que té allò que volem agafar.
-Pensar en el tipus de lliçència que voldrem adjudicar en publicar alguna cosa.
Si en alguna web no hi trobem res vol dir que aquesta té tots els drets reservats. Per defecte no podem agafar-ne res (delicte) i s’hauria de buscar l’autor.
Definició de “M.U.D.”: miniunitat didàctica.
Diferència entre “programa lliure” i “programa convencional”:
Definició de “programador”: escriu les instruccions que després llegirà i executarà un processador.
Definició de “codi obert”: llenguatge de programació.
Definició de “codi executable”: Cal convertir el codi font en sèries d’instruccions bàsiques (amb la compilació).
Per a fer servir un programa no és necessari tenir accés als codis font d’aquest; només s’ha de copiar al disc dur el seu codi executable.
Programari (= SOFTWARE) convencional/privatiu: limita la possibilitat de: detectar i corregir errades de programació; i, modificar-lo, traduir-lo i/o utilitzar-lo per a altres finalitats a les previstes pels seus autors.
El model de negoci de la indústria del programari consisteix a cedir el codi executable i impedir l’accés al codi font.
Classificació:
1- Programari gratuït (FREEWARE).
2- Programari de prova (SHAREWARE).
3- Programari comercial.
1- Programes que es poden fer servir gratuïtament.
2- Programes que et donen un període de prova i després et fan pagar per a utilitzar-los completament.
3- Programes que demanen un pagament previ i disposar d’una llicència comercial.
Programari de codi obert (= OPER SOURCE): es pot accedir al seu codi font i garanteix el dret a:
-estudiar-lo
-modificar-lo
-adaptar-lo
-recopilar-lo
-difondre’n la versió resultant
domingo, 18 de mayo de 2008
"Els nens amb televisió a l'habitació treuen pitjors notes" (error tècnic)
Els nens de vuit anys que tenen un aparell de televisió a l'habitació treuen pitjors notes als exàmens de matemàtiques, lectura i llenguatge que aquells que no en tenen, segons un estudi de les universitats Johns Hopkins i Stanford, als EUA, que es publica a "Archives of Pediatrics & Adolescent Medicine". La investigació també indica que, per contra, els nens amb ordinadors a casa treuen millors puntuacions en les mateixes proves.
Científics nord-americans de les universitats Johns Hopkins i Stanford han fet un estudi sobre el rendiment escolar de nens de vuit anys. Les dades analitzades es van extreure d'entrevistes fetes a 348 nens, amb una edat mitjana de vuit anys, i entrevistes telefòniques als pares, efectuades entre la tardor de l'any 1999 i la primavera del 2000.
Segons els investigadors, els nens amb un televisor a l'habitació consumeixen una mitjana de dues hores de televisió més que els que no en tenen. Concretament, consumeixen 12,8 hores de televisió setmanal, mentre que els nens que no tenen un aparell per al seu ús personal en veuen una mitjana de 10,7.
A partir dels informes dels pares, els científics han descobert que els estudiants amb ordinador a casa invertien 4,5 hores setmanals en el seu ús, mentre que els que no en tenen a casa només hi accedeixen una hora setmanal.
Els científics han descobert que els estudiants que tenen un televisor a l'habitació tenen resultats més baixos als exàmens en comparació amb els companys que no el tenen. En canvi, aquells que tenen un ordinador a casa puntuen més alt en totes les proves que aquells que no en tenen.
Si es tenen en compte els dos paràmetres alhora, les diferències són encara més significatives, i aquells que tenen televisió al dormitori i no tenen ordinador a casa van obtenir, de mitjana, puntuacions molt més baixes que aquells amb ordinadors a casa i sense televisió a l'habitació.
(Segueixo afirmant que potser duem una mica les coses a l'extrem. Fer que els nens tinguin relació amb les noves tecnologies està molt bé, però em costa força d'entendre que disposin d'una TV a l'habitació. Crec que així només s'aconsegueix que el nen s'aïlli de la resta del món i -si no se'l contola- s'"enganxi" a programes que no són gens productius).
Científics nord-americans de les universitats Johns Hopkins i Stanford han fet un estudi sobre el rendiment escolar de nens de vuit anys. Les dades analitzades es van extreure d'entrevistes fetes a 348 nens, amb una edat mitjana de vuit anys, i entrevistes telefòniques als pares, efectuades entre la tardor de l'any 1999 i la primavera del 2000.
Segons els investigadors, els nens amb un televisor a l'habitació consumeixen una mitjana de dues hores de televisió més que els que no en tenen. Concretament, consumeixen 12,8 hores de televisió setmanal, mentre que els nens que no tenen un aparell per al seu ús personal en veuen una mitjana de 10,7.
A partir dels informes dels pares, els científics han descobert que els estudiants amb ordinador a casa invertien 4,5 hores setmanals en el seu ús, mentre que els que no en tenen a casa només hi accedeixen una hora setmanal.
Els científics han descobert que els estudiants que tenen un televisor a l'habitació tenen resultats més baixos als exàmens en comparació amb els companys que no el tenen. En canvi, aquells que tenen un ordinador a casa puntuen més alt en totes les proves que aquells que no en tenen.
Si es tenen en compte els dos paràmetres alhora, les diferències són encara més significatives, i aquells que tenen televisió al dormitori i no tenen ordinador a casa van obtenir, de mitjana, puntuacions molt més baixes que aquells amb ordinadors a casa i sense televisió a l'habitació.
(Segueixo afirmant que potser duem una mica les coses a l'extrem. Fer que els nens tinguin relació amb les noves tecnologies està molt bé, però em costa força d'entendre que disposin d'una TV a l'habitació. Crec que així només s'aconsegueix que el nen s'aïlli de la resta del món i -si no se'l contola- s'"enganxi" a programes que no són gens productius).
Entrevistes i "autoavaluació" del bloc
Vaig veure que el tema de l'entrevista que vaig posar fa un temps no va funcionar. Totes tenim molta feina :). Pel que fa al manteniment del bloc, vaig començar posant-hi les entrades que corresponien i, a mesura que el curs ha anat avançant la feina que abans esmentava ha anat en augment -com és força lògic-.
Així doncs, ara que se'ns planteja fer un JClic per l'assignatura, i el meu grup hem decidit fer-lo de NTAE (així aprofitem i repassem el temari), m'aniran molt bé els resums de les primeres entrades. Em disposo a continuar fent-los!
Això em servirà a mi i espero que a les meves companyes -i company- també.
Així doncs, ara que se'ns planteja fer un JClic per l'assignatura, i el meu grup hem decidit fer-lo de NTAE (així aprofitem i repassem el temari), m'aniran molt bé els resums de les primeres entrades. Em disposo a continuar fent-los!
Això em servirà a mi i espero que a les meves companyes -i company- també.
viernes, 2 de mayo de 2008
jueves, 3 de abril de 2008
Comparació de l'educació a Espanya i a Finlàndia
Aquí us mostro una notícia sobre la diferència entre el sistema educatiu d'Espanya i el de Finlàndia:
"Un periodista español hace un artículo sobre la educación en Finlandia:En el interior, la limpieza resalta aún más. No hay garabatos en los pupitres ni en los aseos. Todo parece recién estrenado. Saarnilaakson es una escuela pública, como el 97 por ciento de los centros finlandeses, a diferencia de España, donde el 35 por ciento son privados. Por supuesto, es gratuita. Pero el equipamiento es el de un colegio caro en nuestro país. Las aulas disponen de un televisor con pantalla gigante de plasma, acuario de 200 litros con pececitos de colores, cocina con fregadero, medios audiovisuales, aire acondicionado, muchas plantas. Hay un ordenador por cada dos alumnos. Una docena de máquinas de coser en la clase de costura, aparatos de soldar, herramientas de carpintería, esquíes… Un gimnasio cubierto, un auditorio para las clases de teatro y un comedor con autoservicio. Todo en perfecto estado de revista. Los libros de texto son gratis (¡cómo duelen los 200 euros que tengo que desembolsar cada septiembre!), el material escolar es gratis, la comida es gratis. No parece demasiado apetitosa y los estudiantes reniegan, pero la comen. Al Ayuntamiento le cuesta 65 céntimos cada menú: un plato caliente, leche y fruta. Tanta generosidad me pone los dientes largos. Y cuando Kari Kajalainen, profesor de matemáticas, me explica que si un niño quiere estudiar, puede llegar a ser médico o juez o ingeniero, lo que se proponga, si se esfuerza, aunque su familia sea pobre, pongo cara de incredulidad. «La educación de cada finlandés le cuesta 200.000 euros al Estado, desde que entra en la guardería hasta que sale de la universidad con su título. Es el dinero mejor empleado de nuestros impuestos. La presidenta del país, Tarja Halonen, se licenció en Derecho y proviene de una humilde familia de clase obrera. «Cuando regaño a mis alumnos, les digo que están malgastando el dinero de los contribuyentes». Y otra profesora, Päivi Ketola, me cuenta que los universitarios sólo han de pagar los libros y la comida (2.50 euros en la cafetería de la facultad). El Estado los ayuda a emanciparse con subvenciones para alquilar una vivienda y una paga. Todo el sistema está montado para que los finlandeses se acostumbren a ser autónomos desde bien pequeñitos y se vayan a vivir por su cuenta a los 18 años.
Pero volvamos con Saili, que ha sonado el timbre (las notas de una balada al piano de Erik Satie) y entra en clase. Cursa 9º grado, el equivalente de 4º de la ESO en España. En la escuela de Saarnilaakson hay 400 alumnos y 40 profesores, médico, asistente social, psicólogo y hasta dentista. Y la ratio es de menos de veinte estudiantes por aula (en Finlandia, por ley, no puede haber más de 24). En la clase de mi hijo hay 34. Los compañeros de Saili son formalitos, por lo menos a primera vista. Y es que en el ideario del colegio, además de en la civilización europea y el multiculturalismo (hay clases de historia del islam o del catolicismo, aunque la población es mayoritariamente luterana), se hace un hincapié obsesivo en los buenos modales. Me asombra el respeto reverencial que le tienen a los profesores. «Sí, nos sentimos respetados y valorados por la sociedad. Ser maestro es una profesión de prestigio a la que solo aspiran los mejores. Y no basta con ser muy bueno en tu materia. Debes destacar también a la hora de saber transmitir tus conocimientos. Pero el respeto de los alumnos te lo ganas día a día. En 20 segundos lo puedes perder», explica Mati Karkkainen, docente de ciencias, en la sala de profesores, muy acogedora: un piano, una bandeja con bombones, cafeteras humeantes. Los maestros tienen un buen sueldo en comparación con los españoles, aunque algunos se quejan. Rocío no, desde luego. Esta madrileña imparte clases de español. «Cobro 1.800 euros por 15 horas semanales. El sistema no incentiva que trabajes más. Prefieren repartir el trabajo para que no haya paro. ¿Cómo? Aumentando mucho los impuestos a los que ganan más. A mí sólo me retienen el 10 por ciento. Pero a un médico que gane 5.000 euros le retienen la mitad. Además, tienes derecho a paro toda la vida. Tendría que pensármelo mucho para volver a España». Ojo, a los niños finlandeses no les gusta el cole. Saili, que saca sobresalientes sin despeinarse, lo considera «demasiado fácil». Sus compañeros, menos brillantes, reconocen que hay que trabajar demasiado. Y Päivi Junkkari, profesora de inglés, recuerda su adolescencia como una etapa ingrata, de mucho sacrificio. «Los alumnos no vienen al colegio a pasárselo bomba. Es un trabajo. Pero saben que todos tienen las mismas oportunidades. Da igual a la escuela que vayan, en el centro de Helsinki o en un pueblo del Ártico. Todas tienen el mismo nivel». Kari Kajainen asiente. «Nos centramos en que la mayoría de los alumnos sean muy competentes. Que el nivel medio sea alto. No es una educación elitista. Preferimos que todos saquen aprobados y notables; que haya alumnos de matrícula no es una prioridad. Y, sobre todo, cuando vemos que alguno tiene problemas, le asignamos enseguida un profesor de apoyo. Tiene clases extra. Estamos muy pendientes y no dejamos que se retrase.»
Los deberes son sagrados. Y está muy mal visto que alguien copie, incluso por los mismos alumnos. Que alguien saque una chuleta es impensable. «En nuestra cultura son muy importantes dos valores: la honradez y el trabajo», comenta Päivi Junkkari. No es casualidad que Finlandia también encabece las estadísticas de transparencia y menos corrupción pública. Kari Kajainen apunta otra peculiaridad nórdica. No hay repetidores. Le digo que en España el 43 por ciento de los alumnos de Secundaria ha repetido curso alguna vez. Y que mi hijo, que siempre se salva al final, tiene incontables oportunidades para aprobar cada asignatura y, aun así, suelen quedarle un par para septiembre. Kajainen pone cara de asombro. «Aquí sólo tienes una oportunidad para aprobar un examen por la misma razón que la vida sólo se vive una vez. Y hay que aprovecharla. Si no apruebas, te quedas una hora más en clase hasta que demuestres que te lo sabes y si no, estudias en verano, pero la promoción es automática».
¿Dónde aprietan más las tuercas? «Sin duda, en la enseñanza de la lengua materna. Somos los primeros del mundo en ciencias y los segundos en matemáticas, pero el mayor reto de enseñar matemáticas es conseguir que los alumnos comprendan lo que leen, el enunciado de los problemas. Por eso lo fundamental es que lean. Y también es muy importante la enseñanza de lenguas extranjeras. El finés es una lengua minoritaria. Los alumnos también estudian sueco e inglés obligatoriamente. Y alemán, francés o italiano como optativas. Pero tienen una gran ventaja. Las películas y series de televisión extranjeras no están dobladas. Todas se pasan con subtítulos. Los niños se acostumbran desde pequeños a escuchar otros idiomas y, además, adquieren destreza lectora. Hay que leer rápido los subtítulos para no perder el hilo del programa», apunta Tuija Yrjö-Koskinen, profesora de inglés. Envidio la fluidez con la que todos hablan el idioma de Shakespeare en la clase de Sailu. E incluso chapurrean algunas palabras de español porque Los Serrano es la serie de moda.
La jornada de Saili es intensiva, de 8 de la mañana a 3 de la tarde. Pero las clases son muy breves: 45 minutos mal contados. Hay un recreo obligatorio al aire libre (los adolescentes se apretujan en la entrada porque en el patio hace frío) y una pausa de media hora para comer. Todo el horario está salpicado de breves descansos que hacen llevadero el día. Terminan frescos. No se los abruma con una montaña de materias. Las carteras son livianas. Se estimula el razonamiento crítico antes que la memorización. Hay clases distendidas, como baile de salón, teatro, arte digital, peluquería, artes marciales, hockey sobre hielo, esquí de travesía, ¡cocina! (Saili y su hermano Mikael aprendieron a cocinar en el colegio y preparan la cena en casa cuando les toca). También primeros auxilios, carpintería, soldadura o música. Los alumnos tocan el violín, la guitarra eléctrica u otros instrumentos, según sus preferencias. Y, sobre todo, se estimula el pensamiento crítico. Se invita a discutir. El sistema español margina el debate y la expresión oral. El alumno toma apuntes pasivamente, bosteza.
Saili vuelve a casa, juega un rato al hockey y hace los deberes. «Tardo de una a dos horas. Luego cuido de mi hermano Joel o cocino si no hay nadie más en casa. A las siete hemos cenado. Me conecto un rato al Messenger si mi padre no está trabajando en el ordenador. O juego a videojuegos de rol y de estrategia. Luego, me acuesto y me quedo leyendo hasta las once. Mis libros preferidos son las novelas de Julio Verne y todos los de Harry Potter. El último lo voy a leer en inglés».
Finlandia presume del mayor índice de lectura de libros y prensa de Europa. Tres veces por semana la familia toma la sauna en casa. «Lo hacemos juntos. Es el lugar donde se comentan las preocupaciones y los proyectos, donde se planean las vacaciones. Siempre buscando el sol. Hemos ido a Madeira, París y Túnez», explica Leena, su madre. Saili todavía no tiene claro qué quiere ser de mayor. «Químico, veterinario o diseñador de videojuegos.» Le pregunto si es feliz. Y me responde sin pestañear que sí."
"Un periodista español hace un artículo sobre la educación en Finlandia:En el interior, la limpieza resalta aún más. No hay garabatos en los pupitres ni en los aseos. Todo parece recién estrenado. Saarnilaakson es una escuela pública, como el 97 por ciento de los centros finlandeses, a diferencia de España, donde el 35 por ciento son privados. Por supuesto, es gratuita. Pero el equipamiento es el de un colegio caro en nuestro país. Las aulas disponen de un televisor con pantalla gigante de plasma, acuario de 200 litros con pececitos de colores, cocina con fregadero, medios audiovisuales, aire acondicionado, muchas plantas. Hay un ordenador por cada dos alumnos. Una docena de máquinas de coser en la clase de costura, aparatos de soldar, herramientas de carpintería, esquíes… Un gimnasio cubierto, un auditorio para las clases de teatro y un comedor con autoservicio. Todo en perfecto estado de revista. Los libros de texto son gratis (¡cómo duelen los 200 euros que tengo que desembolsar cada septiembre!), el material escolar es gratis, la comida es gratis. No parece demasiado apetitosa y los estudiantes reniegan, pero la comen. Al Ayuntamiento le cuesta 65 céntimos cada menú: un plato caliente, leche y fruta. Tanta generosidad me pone los dientes largos. Y cuando Kari Kajalainen, profesor de matemáticas, me explica que si un niño quiere estudiar, puede llegar a ser médico o juez o ingeniero, lo que se proponga, si se esfuerza, aunque su familia sea pobre, pongo cara de incredulidad. «La educación de cada finlandés le cuesta 200.000 euros al Estado, desde que entra en la guardería hasta que sale de la universidad con su título. Es el dinero mejor empleado de nuestros impuestos. La presidenta del país, Tarja Halonen, se licenció en Derecho y proviene de una humilde familia de clase obrera. «Cuando regaño a mis alumnos, les digo que están malgastando el dinero de los contribuyentes». Y otra profesora, Päivi Ketola, me cuenta que los universitarios sólo han de pagar los libros y la comida (2.50 euros en la cafetería de la facultad). El Estado los ayuda a emanciparse con subvenciones para alquilar una vivienda y una paga. Todo el sistema está montado para que los finlandeses se acostumbren a ser autónomos desde bien pequeñitos y se vayan a vivir por su cuenta a los 18 años.
Pero volvamos con Saili, que ha sonado el timbre (las notas de una balada al piano de Erik Satie) y entra en clase. Cursa 9º grado, el equivalente de 4º de la ESO en España. En la escuela de Saarnilaakson hay 400 alumnos y 40 profesores, médico, asistente social, psicólogo y hasta dentista. Y la ratio es de menos de veinte estudiantes por aula (en Finlandia, por ley, no puede haber más de 24). En la clase de mi hijo hay 34. Los compañeros de Saili son formalitos, por lo menos a primera vista. Y es que en el ideario del colegio, además de en la civilización europea y el multiculturalismo (hay clases de historia del islam o del catolicismo, aunque la población es mayoritariamente luterana), se hace un hincapié obsesivo en los buenos modales. Me asombra el respeto reverencial que le tienen a los profesores. «Sí, nos sentimos respetados y valorados por la sociedad. Ser maestro es una profesión de prestigio a la que solo aspiran los mejores. Y no basta con ser muy bueno en tu materia. Debes destacar también a la hora de saber transmitir tus conocimientos. Pero el respeto de los alumnos te lo ganas día a día. En 20 segundos lo puedes perder», explica Mati Karkkainen, docente de ciencias, en la sala de profesores, muy acogedora: un piano, una bandeja con bombones, cafeteras humeantes. Los maestros tienen un buen sueldo en comparación con los españoles, aunque algunos se quejan. Rocío no, desde luego. Esta madrileña imparte clases de español. «Cobro 1.800 euros por 15 horas semanales. El sistema no incentiva que trabajes más. Prefieren repartir el trabajo para que no haya paro. ¿Cómo? Aumentando mucho los impuestos a los que ganan más. A mí sólo me retienen el 10 por ciento. Pero a un médico que gane 5.000 euros le retienen la mitad. Además, tienes derecho a paro toda la vida. Tendría que pensármelo mucho para volver a España». Ojo, a los niños finlandeses no les gusta el cole. Saili, que saca sobresalientes sin despeinarse, lo considera «demasiado fácil». Sus compañeros, menos brillantes, reconocen que hay que trabajar demasiado. Y Päivi Junkkari, profesora de inglés, recuerda su adolescencia como una etapa ingrata, de mucho sacrificio. «Los alumnos no vienen al colegio a pasárselo bomba. Es un trabajo. Pero saben que todos tienen las mismas oportunidades. Da igual a la escuela que vayan, en el centro de Helsinki o en un pueblo del Ártico. Todas tienen el mismo nivel». Kari Kajainen asiente. «Nos centramos en que la mayoría de los alumnos sean muy competentes. Que el nivel medio sea alto. No es una educación elitista. Preferimos que todos saquen aprobados y notables; que haya alumnos de matrícula no es una prioridad. Y, sobre todo, cuando vemos que alguno tiene problemas, le asignamos enseguida un profesor de apoyo. Tiene clases extra. Estamos muy pendientes y no dejamos que se retrase.»
Los deberes son sagrados. Y está muy mal visto que alguien copie, incluso por los mismos alumnos. Que alguien saque una chuleta es impensable. «En nuestra cultura son muy importantes dos valores: la honradez y el trabajo», comenta Päivi Junkkari. No es casualidad que Finlandia también encabece las estadísticas de transparencia y menos corrupción pública. Kari Kajainen apunta otra peculiaridad nórdica. No hay repetidores. Le digo que en España el 43 por ciento de los alumnos de Secundaria ha repetido curso alguna vez. Y que mi hijo, que siempre se salva al final, tiene incontables oportunidades para aprobar cada asignatura y, aun así, suelen quedarle un par para septiembre. Kajainen pone cara de asombro. «Aquí sólo tienes una oportunidad para aprobar un examen por la misma razón que la vida sólo se vive una vez. Y hay que aprovecharla. Si no apruebas, te quedas una hora más en clase hasta que demuestres que te lo sabes y si no, estudias en verano, pero la promoción es automática».
¿Dónde aprietan más las tuercas? «Sin duda, en la enseñanza de la lengua materna. Somos los primeros del mundo en ciencias y los segundos en matemáticas, pero el mayor reto de enseñar matemáticas es conseguir que los alumnos comprendan lo que leen, el enunciado de los problemas. Por eso lo fundamental es que lean. Y también es muy importante la enseñanza de lenguas extranjeras. El finés es una lengua minoritaria. Los alumnos también estudian sueco e inglés obligatoriamente. Y alemán, francés o italiano como optativas. Pero tienen una gran ventaja. Las películas y series de televisión extranjeras no están dobladas. Todas se pasan con subtítulos. Los niños se acostumbran desde pequeños a escuchar otros idiomas y, además, adquieren destreza lectora. Hay que leer rápido los subtítulos para no perder el hilo del programa», apunta Tuija Yrjö-Koskinen, profesora de inglés. Envidio la fluidez con la que todos hablan el idioma de Shakespeare en la clase de Sailu. E incluso chapurrean algunas palabras de español porque Los Serrano es la serie de moda.
La jornada de Saili es intensiva, de 8 de la mañana a 3 de la tarde. Pero las clases son muy breves: 45 minutos mal contados. Hay un recreo obligatorio al aire libre (los adolescentes se apretujan en la entrada porque en el patio hace frío) y una pausa de media hora para comer. Todo el horario está salpicado de breves descansos que hacen llevadero el día. Terminan frescos. No se los abruma con una montaña de materias. Las carteras son livianas. Se estimula el razonamiento crítico antes que la memorización. Hay clases distendidas, como baile de salón, teatro, arte digital, peluquería, artes marciales, hockey sobre hielo, esquí de travesía, ¡cocina! (Saili y su hermano Mikael aprendieron a cocinar en el colegio y preparan la cena en casa cuando les toca). También primeros auxilios, carpintería, soldadura o música. Los alumnos tocan el violín, la guitarra eléctrica u otros instrumentos, según sus preferencias. Y, sobre todo, se estimula el pensamiento crítico. Se invita a discutir. El sistema español margina el debate y la expresión oral. El alumno toma apuntes pasivamente, bosteza.
Saili vuelve a casa, juega un rato al hockey y hace los deberes. «Tardo de una a dos horas. Luego cuido de mi hermano Joel o cocino si no hay nadie más en casa. A las siete hemos cenado. Me conecto un rato al Messenger si mi padre no está trabajando en el ordenador. O juego a videojuegos de rol y de estrategia. Luego, me acuesto y me quedo leyendo hasta las once. Mis libros preferidos son las novelas de Julio Verne y todos los de Harry Potter. El último lo voy a leer en inglés».
Finlandia presume del mayor índice de lectura de libros y prensa de Europa. Tres veces por semana la familia toma la sauna en casa. «Lo hacemos juntos. Es el lugar donde se comentan las preocupaciones y los proyectos, donde se planean las vacaciones. Siempre buscando el sol. Hemos ido a Madeira, París y Túnez», explica Leena, su madre. Saili todavía no tiene claro qué quiere ser de mayor. «Químico, veterinario o diseñador de videojuegos.» Le pregunto si es feliz. Y me responde sin pestañear que sí."
martes, 1 de abril de 2008
Primera pràctica obligatòria
Aquesta primera pràctica que se'ns ha plantejat ha estat retallar un detall d'una fotografia obtenint així dues imatges diferents. Anem a provar doncs!
Quan ja vaig tenir la imatge que volia -"El petó"-, el següent pas va ser triar el detall que més em cridava l'atenció d'aquesta i, utilitzant l'eina de retallar el resultat va ser el que veureu a continuació:
El primer pas va ser obrir el GIMP, el programa que vam necessitar, i obrir una fotografia qualsevol que escollíssim. La meva ha estat aquesta:
Quan ja vaig tenir la imatge que volia -"El petó"-, el següent pas va ser triar el detall que més em cridava l'atenció d'aquesta i, utilitzant l'eina de retallar el resultat va ser el que veureu a continuació:
Així doncs, aquest ha estat el procés que vaig fer per obtenir un detall com aquest d'una fotografia.
Que vagi bé ! (de moment me'n vaig sortint, tot i que encara no he penjat l'arxiu d'àudio optatiu perquè no me'n acabo de sortir, però sortirà! ;) )
miércoles, 19 de marzo de 2008
El Blink, el bloc i algunes coses més
En les dues últimes setmanes hem tractat els temes següents: el BLOC, el BLINK, les IMATGES, hem fet una PRIMERA PRÀCTICA i hem treballat amb el GIMP i l’AUDACITY.
Amb el bloc hem après una qüestió tan important com és l’actitud (compartir, etc.), el fet que hi hagi un seguiment, el fer un canvi de format informatiu, (públic), el que sigui seqüencial, i que hi ha un aprenentatge (es repassa, es resumeix, etc.).
En ell hi podrem trobar reflexions de l’editor, diverses notícies educatives, una reflexió de com va aprenent l’editor, etc.
La periodicitat variarà segons com ho necessiti l’editor del bloc; segons com ell cregui que hi ha coses importants a publicar, segons el seu ritme d’aprenentatge, etc.
També hem après la diferència entre un bloc i un wiki que, tot i tenir en comú que permeten publicar coses a Internet fàcilment, també tenen aspectes que els diferencien. Com per exemple, que un wiki permet fer treballs col·laboratius entre diverses persones.
Aprenem també on s’emmagatzema la nostra informació que manipulem quan estem als ordinadors de l’aula. La nostra informació són fitxers, que sempre es guarden als discs durs.
Definició d’ “unitat congelada”à Sistema on tot el que hi manipulem, quan apaguem l’ordinador s’esborra i ja no hi és quan obrim el mateix ordinador des d’una altra sessió.
Definició d’”unitats de xarxa”à Cada ordenador connectat a una xarxa té un nom
(ex. FPCEEB401) i és un ordenador client (que no aporta cap recurs a la xarxa)
(ex. Una carpeta de fitxers).
Definició d’”ordinador servidor”à ex. CLZOCO (Blanquerna). Sempre està encès, té molta capacitat, sistema d’alimentació interrompuda.
Ara passaré a explicar el Blink.
El blink és un sistema d’organització i representació de carpetes relacionats a través d’enllaços (o connectors).
Està creat amb el CMAP TOOLS, que és un programa lliure que permet crear –únicament- mapes conceptuals i exportar-los a molts formats (ex. Html, doc, docx, etc.).
El blink és un camp virtual. Aquests han de permetre que les persones tinguin els serveis que requereixen.
Quines són les diferències entre els sistemes operatius i les aplicacions?
SO= Sistema operatiu, ex. Windows Vista, Mac, etc.
Aplicacions: ex. Word, Excel, etc.
Amb el bloc hem après una qüestió tan important com és l’actitud (compartir, etc.), el fet que hi hagi un seguiment, el fer un canvi de format informatiu, (públic), el que sigui seqüencial, i que hi ha un aprenentatge (es repassa, es resumeix, etc.).
En ell hi podrem trobar reflexions de l’editor, diverses notícies educatives, una reflexió de com va aprenent l’editor, etc.
La periodicitat variarà segons com ho necessiti l’editor del bloc; segons com ell cregui que hi ha coses importants a publicar, segons el seu ritme d’aprenentatge, etc.
També hem après la diferència entre un bloc i un wiki que, tot i tenir en comú que permeten publicar coses a Internet fàcilment, també tenen aspectes que els diferencien. Com per exemple, que un wiki permet fer treballs col·laboratius entre diverses persones.
Aprenem també on s’emmagatzema la nostra informació que manipulem quan estem als ordinadors de l’aula. La nostra informació són fitxers, que sempre es guarden als discs durs.
Definició d’ “unitat congelada”à Sistema on tot el que hi manipulem, quan apaguem l’ordinador s’esborra i ja no hi és quan obrim el mateix ordinador des d’una altra sessió.
Definició d’”unitats de xarxa”à Cada ordenador connectat a una xarxa té un nom
(ex. FPCEEB401) i és un ordenador client (que no aporta cap recurs a la xarxa)
(ex. Una carpeta de fitxers).
Definició d’”ordinador servidor”à ex. CLZOCO (Blanquerna). Sempre està encès, té molta capacitat, sistema d’alimentació interrompuda.
Ara passaré a explicar el Blink.
El blink és un sistema d’organització i representació de carpetes relacionats a través d’enllaços (o connectors).
Està creat amb el CMAP TOOLS, que és un programa lliure que permet crear –únicament- mapes conceptuals i exportar-los a molts formats (ex. Html, doc, docx, etc.).
El blink és un camp virtual. Aquests han de permetre que les persones tinguin els serveis que requereixen.
Quines són les diferències entre els sistemes operatius i les aplicacions?
SO= Sistema operatiu, ex. Windows Vista, Mac, etc.
Aplicacions: ex. Word, Excel, etc.
lunes, 17 de marzo de 2008
Informació important
Degut a alguns problemes tècnics no he pogut entrar a internet fins farà un parell de dies. Avui doncs, actualitzo el bloc amb els apunts de les coses fetes aquestes dues últimes setmanes a les classes de NTAE.
domingo, 2 de marzo de 2008
La meva primera entrada
Hola,
Aquest és el primer escrit que publico aquí al meu bloc. No havia sentit a parlar dels blocs fins farà mig any aproximadament, quan uns amics se'n van fer un per a donar-se a conèixer. Ho vaig trobar una molt bona idea, aixi doncs al igual que trobo bona idea que ens en facin fer un com a treball de l'assignatura de Noves Tecnologies Aplicades a l'Educació.
Això és tot de moment,
Adéu!!
Aquest és el primer escrit que publico aquí al meu bloc. No havia sentit a parlar dels blocs fins farà mig any aproximadament, quan uns amics se'n van fer un per a donar-se a conèixer. Ho vaig trobar una molt bona idea, aixi doncs al igual que trobo bona idea que ens en facin fer un com a treball de l'assignatura de Noves Tecnologies Aplicades a l'Educació.
Això és tot de moment,
Adéu!!
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
